Per què fer el camí de Santiago a peu?

1. Per plantejar-se un repte personal, físic i mental.

2. Per gaudir d’una ruta plena d’història, art i cultura (1r itinerari cultural europeu) des de la perspectiva del caminant, i no del turista.

3. Perquè és un lloc de trobada, pelegrins europeus però també d’altres continents. Per la convivència amb els altres pelegrins. Al camí s’escolten moltes històries personals, curioses i ben variades.

4. Per l’acollida i la hospitalitat de la gent dels pobles i els voluntaris dels refugis. Per mi un dels punts forts del camí. L’hospitalitat i la gratuïtat continuen existint al nostre país; als pobles et trobes gestos d’acollida al desconegut que realment t’arriben.

5. Pel contacte amb la natura. El camí no passa per Parcs Naturals, ni nacionals; i travessa grans ciutats com Burgos i León on per uns moments tornes al brogit del trànsit i el soroll. Però la majoria del trajecte és a través de petits pobles i coneixent la diversitat de la nostra geografia: Montserrat, Pla de Lleida, el Somontano i el Prepirineu, la Rioja, els boscos del sistema Ibèric, la Meseta, Montes de León, el verd de Galícia, ,... Es camina sota el fred de la nit (abans de sortir el sol) i aclaparats pel sol del migdia a l’estiu. Cada dia et regala una posta de sol diferent, justament al punt que et marca el teu destí. I tampoc és estrany que un dia el millor refugi i alberg sigui dormir sota les estrelles.

6. Per l’austeritat i la senzillesa. És una de les claus de l’èxit: un trajecte tan llarg, necessita precisament que portem estrictament l’imprescindible, un equipatge lleuger. El camí permet adonar-se la relativitat de tantes coses i gaudir d’algunes realment importants. Hi ha un lema que apareix a molts refugis com a declaració d’intencions de l’autèntic pelegrinatge: el turista exigeix, el pelegrí agraeix.

7. Per la reflexió i la trobada interior. El ritme lent, el silenci de l’entorn, el mateix cansament, la natura, la disponibilitat de temps, converteixen el camí en un moment privilegiat per trobar-se amb un mateix, per pensar o per deixar-se portar per la mateixa vivència.

8. Per la pregària. Des d’una perspectiva de fe, el camí convida a pregar, però amb uns elements que l’enriqueixen: Caminant compartim l’experiència de molts creients que apareixen a la Bíblia (Abraham el pastor nòmada, Moisès i el poble d’Israel caminant cap a la Terra promesa, Jesús caminant pels pobles de Galilea anunciant la seva bona nova o de camí cap a Jerusalem on afrontarà el seu destí final,...). La pregària ja no es situa sempre dins una capella o una església: es fa al mig del camp, o en la plaça del poble al costat de la font, o sota un arbre on t’atures a descansar. I també es travessa una ruta i uns edificis on ha quedat impresa la petjada de la fe de generacions passades.

9. Pel simbolisme de la vida. El camí és una paràbola de la pròpia existència: Hi ha una fita, però com diu el títol d’un llibre “Més important que la meta és el camí”. I en aquest camí hi ha de tot: moments de goig i moments de crisi, de comunió i de conflicte, de cansament i de satisfacció. Experimentar-los ens ajuda a entendre’ns.