4a Etapa: La Panadella - Tàrrega (23 de febrer de 2009)

L'etapa d'avui comença on l'hem d'acabar: a Tàrrega. Los Tonis (P i D) recullen a Luis que ha dormit a Tàrrega i ha deixat el cotxe que ens recollirà al final de l'etapa. Sort n'ha tingut, doncs aquest matí s'ha trobat a la guàrdia urbana amb la grua a punt d'emportar-se'l ja que ocupava un lloc reservat per al mercat de dilluns. Després d'una conversa amb cara de desesperació, ha aconseguit recuperar el cotxe sense haver de pagar tampoc cap multa. El cotxe ha acabat a l'aparcament de l'estació del Renfe després d'assegurar-nos que no hi havia cap restricció més.

Aquesta jornada els pelegrins estem reduits a tres i iniciem el camí on l'havien deixat al desembre, a la Panadella. El protagonista del dia: el vent fort i fred que malgrat el sol que feia no ens ha deixat pràcticament treure'ns la roba d'abric. A diferència de l'etapa anterior plena d'asfalt aquesta resulta més amable per camins i pistes de terra ben fressats i entre camps que ja verdegen anunciant la primavera.

La senyalització continua sent impecable sense possibilitat de pérdua. Arribem a un poblet amb un topònim que dóna nom al nostre camí i que ja ens hem trobat vàries vegades en aquestes primeres etapes: Sant Jaume (de Pallerols). A l'església precisament podem observar en la façana d'entrada una imatge de Sant Jaume Pelegrí.

El camí continua força tranquil fins al poble de Sant Pere dels Arquells on ens aturem a esmorzar.

A la sortida del poble ens trobem amb una doble opció per arribar a Cervera, seguint a prop de l'antiga nacional o per un GR. No indica la distància però optem per aquesta segona opció que ens evita la visió de la carretera. Tot i que comença amb una pujada, arribem de seguida a dalt i gaudim d'una bona vista mentre ens anem acostant a Cervera entre camps i alzines.

A l'entrada de Cervera tenim el primer "despiste" amb les senyals que en un moment desapareixen així que decidim entrar per una de les portes de la muralla i accedir al carrer Major que ens condueix a la plaça de la Paeria on dinem. Després de dinar, anem a prendre un café i seguint les indicacions d'un vilatà hem de fer marxa enrera pràcticament tot el carrer Major.

L'últim tram és força tranquil i pla a través d'una pista fins a Tàrrega, només tallat per les obres del canal Segarra-Garriques. En arribar a Tàrrega veiem la senyal que marca la separació de les dues variants del camí català. Nosaltres prenem la que va a San Juan de la Peña. A la plaça del Carme -on el cotxe del Luis va estar a punt de rebre una multa- entrem al convent de carmelites perquè ens posin el segell a les credencials. I d'aquí a l'estació de Renfe a agafar el cotxe i de tornada cap a Terrassa.

Estem satisfets, perquè les següents etapes -a Setmana Santa- ja seran cinc dies seguits. Queden 1043 quilòmetres fins a Santiago

3a Etapa: Igualada - La Panadella (23 de desembre de 2008)

L'anticicló s'ha instal·lat a Catalunya i les boires a l'interior faran que el fred sigui més sever. Amb aquest part metereològic tan "motivador" enfilavem ruta amb dos cotxes cap a Igualada on havíem deixat el camí a l'anterior etapa. Mentre Jenny, Laura i Toni P fan el segon esmorzar a Igualada, Toni D i Luis van a la Panadella per deixar un cotxe i tornar cap a Igualada. Una bona notícia: en tot el tram no hi ha boira i el sol llueix. Malgrat tot a Igualada a les 10 del matí encara estan a 1º.

Així que ben abrigats i ben esmorzats enfilem camí pels carrers d'Igualada que resulta ser un poble més gran i llarg del que pensàvem. Al carrer sant Jaume trobem una imatge seva (de sant Jaume) de pelegrí. En sortir dels carrers estrets al camp el sol ja comença a temperar l'ambient i a l'ermita de Sant Jaume ses Oliveres aprofitem per fer un complet (és a dir estiraments, menjar i foto).

De Salesians Terrassa - Camino de Santiago

Després de passar per un pont l'autovia A2 arribem a Sant Genís on fem una breu aturada de reagrupament.

De Salesians Terrassa - Camino de Santiago

Des del següent poble Jorba, prenem la NII que pràcticament no deixarem fins arribar a Santa Maria del Camí. Aquest tram per carretera -tot i que poc transitada- es fa força monòton i amb un paisatge dominat per l'autovia i els camions.

De Salesians Terrassa - Camino de Santiago

Si sortiem d'Igualada pelats de fred arribem a Santa Maria del Camí amb màniga curta i una temperatura perfecta per dinar al costat d'una font davant la casa de la Vila. Algú pateix una petita "crisi de continuitat" però el dinar i una mica "d'ànims" permet superar-la amb facilitat.

De Salesians Terrassa - Camino de Santiago

Resten encara uns 7-8 quilòmetres fins la Panadella i com en aquestes dates el sol no dura gaire, reemprenem el camí arribant-nos al poble de Porquerisses on el camí es desvia per uns moments de la carretera nacional i on tenim la companyia d'un gos "guia de pelegrins".

A l'últim tram -de nou per la NII- el sol ja amaga la seva presència i tornem a posar-nos la roba de ple hivern. Resulta curiosa la imatge d'aquesta carretera -amb varis carrils- anys enrera tan transitada i ara pràcticament en desús des de la construcció de l'autovia. Una parada de la línia Hispano-Igualadina, un restaurant i un taller de cotxes, tots tres abandonats, donen una imatge una mica fantasmal a l'hora del vespre.

A la Panadella -final d'etapa- recuperem les forces i la calor a l'hostal Bayona on ens posen el segell a la credencial. Resten 1071 km. D'aquí en cotxe fins a Igualada on agafem l'altre, i de retorn a casa.

2a Jornada: Montserrat-Igualada (7 de desembre de 2008)

Després d'una son reparadora ens aixequem amb el sol i abans d'emprendre la marxa esperem l'obertura de l'autoservei per a prendre un altre esmorzar que ens doni empenta en aquesta nova etapa.

Ahir al centre de coordinació pastoral del monestir ja ens van informar que el tram del camí dels Degotalls està tallat per despreniments i cal agafar un camí alternatiu baixant cap al monestir de sant Benet (les benetes) i pujant després per una senda que ens deixa a la carretera de santa Cecília, ja passades les obres.

A santa Cecília aprofitem per fer els estiraments i una mica d'avituallament que ens ofereixen els organitzadors d'un aplec de centres excursionistes dels països catalans.

A partir d'aquí comença un tros llarg de carretera que ens ofereix una panoràmica al voltant de Montserrat fins arribar al coll de Can Massana. La carretera tallada és un avantatge perquè pràcticament no veiem cap cotxe i és tota per nosaltres.

Al coll ens desviem per un corriol ascendent una mica dur però ben senyalitzat que ens porta a un petit coll on es divisa Sant Pau de la Guàrdia. Fem el "segon esmorzar" arrodonit per alguna cosa calenta al restaurant, que aquesta hora està ple de ciclistes, motoristes i "ruteros" d'altres mitjans. Algú aprofita per segellar la credencial amb un segell que l'ocupa quatre caselles.

L'esmorzar deu fer el seu efecte perquè a partir d'aquí fem els 12 quilòmetres que resten per a Igualada d'una tirada. Un cop passada una urbanització i després de travessar l'antiga nacional II (el coll del Bruc) passem per sobre l'autovia A2 molt a prop dels túnels del Bruc. El següent poble -Castellolí- és un típic poble camí: pràcticament un únic carrer, però ben llarg. Ben aviat ja es divisen les naus industrials d'Igualada. Els últims quilòmetres pel llarg polígon industrial fins arribar al centre del poble es fan una mica pesats (també pel cansament del final de la jornada). Com sempre en arribar ve el millor de la jornada: un bon i reparador dinar al bar La Terrassa, davant l'estació de FGC d'Igualada on ens segellen les credencials.

Els pares del Águila-Calsina (l'Antonio i la Rosa), el Jordi Plaza i l'Alberto ens han vingut a recollir en cotxe per portar-nos cap a Terrassa. Acaba aquí el tram inaugural d'aquest camí de Santiago. Resten 1096 km. Quan quedem pel proper tram?

1a Jornada: Terrassa-Montserrat (6 de desembre de 2008)

Per fi va arribar el dia D. No estaven tots els que són però cinc pelegrins (Jenny, Laura, Toni P, Toni D i Luis) iniciàvem la primera diada d'aquesta ruta Terrassa-Santiago.

Descarreguem les motxilles a l'escola i com totes les reunions importants d'aquesta casa, comencem amb un cafè (bé algú el va canviar per un entrepà i una pasta) al forn del davant. Després repartim el fulletó de pregària i amb una breu oració a la recepció donem el tret de sortida. Els qui ja tenim la credencial (Toni P i Luis) aprofitem per estampar el primer segell: parròquia Maria Auxiliadora. Tenim pel davant 1145 km.

Les primeres passes del nostre pelegrinatge passen per llocs ben coneguts del barri del Roc Blanc. La primera pujada a Can Tries resulta "tan dura" que ens agafa desprevinguts i hem de fer la primera aturada. Aprofitem per ajustar motxilles i treure'ns una mica de roba. El segon repte és travessar el "mercadillo" de Can Tries sense caure en temptació (la de mirar el gènere de punt o prendre una xocolata amb xurros).

Can Tries

A l'estació de Can Gonteres ens desviem cap a la riera de Gaià on trobem ja les primeres fletxes grogues (que ens acompanyaran durant tots aquests dies) i un monolit que ja indica el nostre destí: Santiago de Compostela.

Aquesta primera etapa ens és ben coneguda doncs segueix el Camí Romeu de Terrassa a Montserrat, ruta clàssica de molts casals d'estiu i de romiatges de l'arxiprestat. Així que anem fent les aturades tradicionals per recuperar forces: la primera en Coll Cardús, que gràcies al dia clar ens ofereix una bonica imatge de Montserrat. Després a l'estació de Vacarisses i finalment Monistrol on dinem.

Coll Cardús

Ben dinats i després del cafè de rigor, ens toca afrontar una de les poques ascensions d'importància de tota la ruta: la pujada al Monestir. La ruta triada és l'anomenada drecera dels tres quarts. És el primer dia i les forces responen, així que arribem al monestir abans del previst. Ens adrecem al Centre de Coordinació Pastoral on recollim les altres tres credencials i estampem el segell de l'etapa: monestir de Montserrat.

El refugi (l'habitació 1C) és gratuït per als pelegrins i un cop instal·lats i dutxats (amb aigua gelada) acudim a l'església del monestir al res de vespres i la missa vespre.
Per acabar la jornada, sopar, foto davant el monument a Don Bosco i un altre cafè (o cacaolat) calent abans d'anar a dormir ben d'hora per continuar demà la ruta.

Resten 1120 km.

Per què des de la porta de casa?

La dita diu que "el Camí de Santiago comença a casa de cadascú”. Així va ser en el seu origen i així hauria de ser. És per això que no hi ha un camí, sinó molts camins, tot i que el més reconegut ha estat el camí francès que des de Roncesvalles o Somport conduïa els pelegrins de mitja Europa cap a Santiago, i va ser el primer en senyalitzar-se amb les fletxes grogues. A partir d’aleshores les diferents associacions “peregrines” van començar a adequar diferents rutes que enllacessin amb la ruta principal a la vegada que recuperaven antics camins i vies històriques de pelegrinatge. En el cas de Catalunya els camins principals surten de Tortosa (“camí de l’Ebre”) i de Montserrat (“camí de Sant Jaume”). Amb aquest últim podem enllaçar directament des de la nostra ciutat, ja que seguint el camí romeu de Terrassa a Montserrat la ruta està senyalitzada com a camí de Santiago. La primera fletxa groga es pot trobar a la rotonda de la cruïlla del pg. 22 de juliol amb carrer Sant Marc (Pont de Vacarisses).

Fer-ho des de Terrassa també dóna la possibilitat de gaudir d’un itinerari més desconegut i menys massificat, problema que afecta durant els mesos d’estiu al camí de Roncesvalles i especialment a l’últim tram a Galícia (on sembla la Rambla). Tot aquest tram -fins arribar a la unió a Puente la Reina amb el camí principal- és més senzill quant a serveis però està lliure del mercantilisme i permet gaudir amb més autenticitat de l’experiència.

La variant septentrional del Camí Català s’inicia a l’estació de RENFE de Tàrrega per travessar les terres de Ponent i la província d'Osca, en busca d'un lloc tan mític com és l'espectacular monestir de San Juan de la Peña on hom creu que hi va estar conservat el Sant Grial. Trobem alberg o acolliment a llocs com Linyola, Tamarite de Litera i Pertusa. El Camí s'endinsa entre fruiters i terres de conreu o pastura cap els boscos del pre-Pirineu; contempla castells templaris com el de Monzón o el fortificat més antic de la península com és el de Loarre, així com la col·legiata de Bolea on podem contemplar un Sant Jaume pelegrí al seu imponent retaule de l'Altar Major. I culmina al monestir enclavat a la roca de San Juan de la Peña on es pot gaudir d'un dels millors claustres romànics de món. Tot i la duresa del seu tram final i que passa per llogarets petits i amb pocs serveis, té l'avantatge que connecta amb un Camí amb bona infraestructura (en aquest cas l'Aragonès) molt abans que si optem per la variant de Lleida i Zaragoza. El paisatge en general resulta més amable que la variant per Saragossa que ha d’atravessar durant uns quants dies el desert de Monegros i altres zones més estepàries. Camí solitari però on ningú s'estranya de veure passar pelegrins cap a Compostel.la.

De Salesians Terrassa - Camino de Santiago

Finalment fer-ho des de Terrassa, tot i que obliga a fer-ho per parts, ens permet fer l’entrenament necessari per afrontar el llarg tram final de 800 kms. Si es comencés per un lloc clàssic com Roncesvalles o Somport, caldria fer la preparació prèvia fent excursions i sortides habituals. Per què no aprofitar doncs aquesta necessitat i endinsar-nos ja des de principi en l’ambient del camí?

Per què fer el camí de Santiago a peu?

1. Per plantejar-se un repte personal, físic i mental.

2. Per gaudir d’una ruta plena d’història, art i cultura (1r itinerari cultural europeu) des de la perspectiva del caminant, i no del turista.

3. Perquè és un lloc de trobada, pelegrins europeus però també d’altres continents. Per la convivència amb els altres pelegrins. Al camí s’escolten moltes històries personals, curioses i ben variades.

4. Per l’acollida i la hospitalitat de la gent dels pobles i els voluntaris dels refugis. Per mi un dels punts forts del camí. L’hospitalitat i la gratuïtat continuen existint al nostre país; als pobles et trobes gestos d’acollida al desconegut que realment t’arriben.

5. Pel contacte amb la natura. El camí no passa per Parcs Naturals, ni nacionals; i travessa grans ciutats com Burgos i León on per uns moments tornes al brogit del trànsit i el soroll. Però la majoria del trajecte és a través de petits pobles i coneixent la diversitat de la nostra geografia: Montserrat, Pla de Lleida, el Somontano i el Prepirineu, la Rioja, els boscos del sistema Ibèric, la Meseta, Montes de León, el verd de Galícia, ,... Es camina sota el fred de la nit (abans de sortir el sol) i aclaparats pel sol del migdia a l’estiu. Cada dia et regala una posta de sol diferent, justament al punt que et marca el teu destí. I tampoc és estrany que un dia el millor refugi i alberg sigui dormir sota les estrelles.

6. Per l’austeritat i la senzillesa. És una de les claus de l’èxit: un trajecte tan llarg, necessita precisament que portem estrictament l’imprescindible, un equipatge lleuger. El camí permet adonar-se la relativitat de tantes coses i gaudir d’algunes realment importants. Hi ha un lema que apareix a molts refugis com a declaració d’intencions de l’autèntic pelegrinatge: el turista exigeix, el pelegrí agraeix.

7. Per la reflexió i la trobada interior. El ritme lent, el silenci de l’entorn, el mateix cansament, la natura, la disponibilitat de temps, converteixen el camí en un moment privilegiat per trobar-se amb un mateix, per pensar o per deixar-se portar per la mateixa vivència.

8. Per la pregària. Des d’una perspectiva de fe, el camí convida a pregar, però amb uns elements que l’enriqueixen: Caminant compartim l’experiència de molts creients que apareixen a la Bíblia (Abraham el pastor nòmada, Moisès i el poble d’Israel caminant cap a la Terra promesa, Jesús caminant pels pobles de Galilea anunciant la seva bona nova o de camí cap a Jerusalem on afrontarà el seu destí final,...). La pregària ja no es situa sempre dins una capella o una església: es fa al mig del camp, o en la plaça del poble al costat de la font, o sota un arbre on t’atures a descansar. I també es travessa una ruta i uns edificis on ha quedat impresa la petjada de la fe de generacions passades.

9. Pel simbolisme de la vida. El camí és una paràbola de la pròpia existència: Hi ha una fita, però com diu el títol d’un llibre “Més important que la meta és el camí”. I en aquest camí hi ha de tot: moments de goig i moments de crisi, de comunió i de conflicte, de cansament i de satisfacció. Experimentar-los ens ajuda a entendre’ns.